El passat 4 de gener es va publicar una pel·lícula a Netflix anomenada “La Societat de la Neu”, dirigida per J. Bayona director de “L’impossible”, basada en els fets reals que va sofrir un equip uruguaià de rugbi al 1972 quan anaven cap a Xilè per jugar un partit. 

Aquesta història va començar quan el divendres 13 d’octubre de 1972, el vol 571 de la Força Àerea Uruguai, va enlairar cap a Santiago de Xile amb 45 persones a sobre, entre ells hi havien 5 tripulants i 40 passatgers, aquest eren un equip de rugbi: anomenat Old Christians Club, junt als seus familiars, amics, i altres desconeguts.

Tot va començar com qualsevol vol, van enlairar a Montevideo (Uruguai) però l’avió es va veure forçat a aterrar a Buenos Aires (Argentina) degut al mal temps. Tot i que continuava havent vent, a la tarda següent van decidir tornar a enlairar-se, sense saber que aquest avió mai tornaria. El trajecte principal era passar la Cordillera (Xilè) per a sota i un cop passada, pujar cap Santiago de Xile, els problemes van començar degut a que els pilots anaven amb excés de confiança, ja que ells havien fet aquest camí moltes vegades i semblava que el mal temps no els va preocupar.

Quan l’avió era arribant al seu destí van iniciar a descendir, ja que abans s’encontraven volant a una gran altura per passar la Cordillera, però per un mal càlcul dels pilots, ells no van descendir cap el lloc on volien girar per pujar cap a Santiago de Xile, es van trobar amb que continuaven en mig dels Andes, degut a això, van xocar contra unes de les muntanyes que es trobaven allà donant inici a aquesta famosa tragèdia.

Després de l’impacte, tan sols 32 dels 45 passatgers a bord van aconseguir sortir d’entre els enderrocs, els restants van morir, ja sigui degut al impacte o perquè van sortir volant junt a la cola de l’avió.

Els supervivents de l’accident van sortir del avió malferits, trobant-se amb la escorificant escena de que es trobaven perduts entre les nevades muntanyes de la Cordillera, sense saber que passarien els pròxims 72 dies tractant de viure en condicions extremes.

Degut a la temperatura sobre zero els supervivents van fer servir l’avió com a refugi, l’equipatge com a paret per tractar de que el fred vent no entri i els seients com a mantes per cobrir-se.

Van trobar escassos subministres de menjar però no van durar molt, i sis més van morir, però ells continuaven amb l’esperança de que els rescatarien perquè un avió va sobrevolar per on ells es trobaven.

Al dia 10 van escoltar per una radio, que van aconseguir reparar, que la seva cerca s’havia detingut i, ja que dels 45 accidents aeris que havien ocorregut a la Cordillera i els 32 als Andes xilens mai n’havien trobat supervivents, van dir que esperarien a que la neu comencés a desfer-se per cercar els cossos més fàcilment. Al escoltar això van decidir que per sobreviure tindrien que recórrer a l’antropofàgia, menjar els cossos dels morts per sobreviure, i van aconseguir aigua utilitzant el metal del avió per construir un sistema que fon la neu amb el sol.

Els ferits eren atesos per quatre estudiants de primer any de medicina: Roberto Canessa, Gustavo Zerbino, Diego Storm i Fernando Vázquez, així van sobreviure molt de temps, mentre alguns es quedaven al refugi, els més forts sortien a fer expedicions.

Desprès d’unes setmanes amb molt de vent, es trobaven dins del avió descansant quan un allau els hi va enfonsar a tots sota la neu deixant-lis sense aire, el primer en sortir de la neu va ser Roy Harley, qui va ajudar als altres a sortir, però l’oxigen no lis va durar molt ja que altre allau va arribar deixant-lis una vegada més sota la neu, en menys d’uns minuts hi havien resultat 8 morts, a banda, els supervivents van tindre que passar 4 dies atrapats a l’avió degut a la neu, fins que Numa Turcatti es va esgotar i amb una barra de metall i el seu peu va trencar una de les finestres, aconseguint així treure a tots del avió.

El desglaç havia començat, al dia 59, 11 de Desembre, Numa Turcatti va morir ja que trencant la finestra es va fer mal al peu, succés que va impulsar a Nando Parrado, Roberto Canessa i Antonio Vizintín a sortir cap el oest de Xile.

Van tardar un dia en arribar damunt d’una muntanya, quedant decebuts al veure moltes més muntanyes iguals a la que van tardar tant de temps pujar, però Nando Parrado no es rendir, per això ell i Roberto Canessa van continuar avançant cap a Xile, mentre que el seu altre company va tornar a l’avió per avisar als altres, els dos nois de tot just 22 i 19 anys es van encaminar entre les nevades muntanyes de La Cordillera amb l’esperança de trobar vida humana.

Al dia 10 des de que havien marxat del refugi es van trobar amb un riu, i al poc temps, un genet anomenat Sergio Catalan els va trobar i els va ajudar quan els nois li van contar que eren els supervivents de l’avió uruguaià.

Roberto Canessa i Fernando Parrado es van encarregar de dir els noms de tots els supervivents i guiar els helicòpters cap on es trobaven els seus amics, al dia 72 van ser rescatats els 16 supervivents de 54 persones que n’hi havien anat.

Els supervivents es van reunir amb les seves famílies i van ser ràpidament atesos per metges, mentre que les famílies dels morts van rebre algun objecte o roba de la persona que hi havien perdut.

Donant així, final a aquesta impactant historia per a tot el món, però sobretot a Uruguai i Xile.

Melanie i Celeste