Entrevistes

Quina diferència hi ha entre una de les professores amb més anys a l’institut amb un dels professors amb menys?

Ell és l’Ivan Folch, professor de física i química de l’Ins Camí de Mar. És un dels professors més recents del nostre centre, conegut per la seva paciència i el seu bon humor.

La Rosa Giralt és professora de filosofia de l’Ins Camí de Mar. La Rosa és una de les professores amb més anys treballant a l’institut, a què no sabíeu que aquest any es jubila? Trobarem a faltar la teva actitud optimista!

A continuació podràs llegir una entrevista exclusiva amb ells, recordant moments i dient-nos les seves opinions personals respecte a temes de l’institut.

Quants anys portes a l’institut? I sent professor/a?

Ivan: Tres anys.

Rosa: Amb aquest curs ja seran trenta anys, vaig entrar al 1991.

Per què vas decidir ser professor/a?

Ivan: M’agrada ensenyar des de sempre.

Rosa: Vaig formar-me a filosofia i era una opció laboral, m’agrada la part de pedagogia, a més la meva titulació a nivell acadèmic és de filosofia i ciència de l’educació.

Què és el que més t’agrada del teu treball?

Ivan: Veure com els meus alumnes aprenen coses, veure el seu desenvolupament a la matèria.

Rosa: M’agrada el contacte amb la gent jove, poder intercanviar pensaments, crec que l’experiència de la docència és un enriquiment per a una mateixa, rebre dels alumnes a la vegada que tu els transmets coneixements, el fet d’intercanviar. Estic convençuda que la filosofia és una formació professional que tothom hauria de rebre.

T’agrada el teu treball? Alguna vegada has pensat a dedicar-te a una altra cosa?

Ivan: Sí que m’agrada, encara que també he pensat a dedicar-me a la investigació.

Rosa: Sí, m’agrada molt, ajudar els meus alumnes a pensar per ells mateixos. Mai són flors i violes, sempre trobes un grup difícil amb el qual dius “Mare meva, on m’he ficat?” però després t’adones que has fet la tria correcta.

Canviaries alguna cosa de la teva professió?

Ivan: Treballar en grups més reduïts, com al laboratori, que són dotze alumnes.

Rosa: Sempre he reivindicat que hauríem de ser classes més reduïdes, així podríem fer un treball més individualitzat, vint alumnes màxim seria un número ideal. Pensa que n’hi ha hagut èpoques en què quasi he tingut 40 alumnes per classe.

Alguna experiència que recordis?

Ivan: Les graduacions de quart, quan els alumnes es recorden de tu.

Rosa: Són moltes, recordo que un any vaig ser tutora de segon de batxillerat, va ser un grup que tenia molt poca cohesió entre ells, aleshores van tenir una idea. Vam fer un Lib Dub i el vam pujar a les xarxes, simulàvem que fèiem una classe i en un determinat moment sortia un alumne disfressat i ens posàvem tots a ballar. A partir d’això, l’experiència del grup va millorar i vam aconseguir una relació més interpersonal.

Quin va ser el conflicte més gran que has tingut amb un alumne?

Ivan: No recordo cap en particular, però és bastant molest quan vols fer fora a un alumne i ell no surt, has de cridar a algú de direcció.

Rosa: Sempre tens un grup difícil, recordo un any que vaig tenir un alumne amb una actitud molt provocadora, crec que aquest mateix alumne em va punxar les rodes del cotxe. Però a part d’això, crec que no. No em considero una professora que hagi tingut relacions conflictives amb l’alumnat. De fet, m’he trobat amb antics alumnes amb els quals he pogut mantenir una relació molt bonica.

Quin any va ser el més difícil per a tu?

Ivan: Definitivament el primer, tot és nou per a tu, no coneixes com funciona la feina ni com és treballar amb adolescents.

Rosa: El primer any que vaig donar a COU, era la primera vegada que feia història de la filosofia, potser perquè sortia de la universitat i el meu nivell d’exigència era molt alt, o la meva poca experiència, van fer que la relació amb l’alumnat no fos fluida. Hi va haver moments que recordo amb una certa recança. Però d’això també s’aprèn i millores.

L’institut ha anat canviant, creus que a millor o a pitjor?

Ivan:  A pitjor, cada cop els alumnes tenen menys disciplina i és més difícil ensenyar.

Rosa: Pensa que al llarg de trenta anys l’institut ha patit molts canvis en molts sentits, en l’àmbit d’espai i educatiu. En certs aspectes ha millorat, suposo que les noves pedagogies venen per millorar les coses. L’institut és un reflex de la societat, i la societat ha anat perdent valors. Això es reflecteix a classe, s’ha perdut autoritat, la manca de valors a nivells socials dificulta l’aprenentatge.

Has vist alumnes començar i acabar l’institut, quina sensació et queda? Algun any que t’hagi agradat més?

Ivan: Quan veus com els teus alumnes canvien d’etapa i aconsegueixen els seus objectius és una molt bona sensació. En funció dels anys que els has tingut t’alegra més, perquè has tingut més relació amb ells, em fa més il·lusió si he de ser sincer.

Rosa: Les meves classes se centren a nivell de batxillerat, en puc trobar alumnes que els tinc des de quart de l’ESO fins a segon de batxillerat. Quan una promoció es gradua sents aquella sensació de pèrdua, però això és una part de la vida. Amb trenta anys he arribat a donar classe a fills d’alguns exalumnes. Em fa molta gràcia un cas en particular, en el meu primer any de filosofia li vaig donar classe a una nena, i trenta anys després li estic donant classe al seu fill, amb el meu últim any, el cercle es tanca, una història bonica. També he donat classe a persones que ara són companyes meves, al principi et xoca una mica, després t’acabes acostumant. No tinc un any preferit, cada any és diferent, de vegades em fan aquesta pregunta “No et canses d’explicar el mateix?”, la resposta és no. Cada any ha tingut les seves peculiaritats, cada any intento donar el millor de mi mateixa, evidentment no tens la mateixa relació amb tots els alumnes, potser un any dius “Ostres, que bé ho he passat durant aquest curs!”. Això forma part de les relacions humanes.

Si haguessis d’escollir, de quina altra assignatura t’agradaria ser professor/a?

Ivan: Matemàtiques, física i química van de la mà, tenen molta relació.

Rosa: Doncs economia, sempre he pensat que si hagués tingut temps hauria estudiat economia, la política és la meva segona passió.

Alguna vegada has volgut marxar enmig de classe?

Ivan: Sí, quan no et fan cas i ningú t’escolta, a vegades donen ganes de plegar i marxar.

Rosa: Sí, i tant, més d’una vegada. Ho vaig fer una vegada, la situació a classe era tan insuportable que me’n vaig anar de classe. Ganes de dir “Aquí us quedeu perquè no feu ni punyeter cas”.

Has tingut algun alumne preferit? I algun al que tinguessis més mania?

Ivan: Els alumnes preferits són els que mostren interès per l’assignatura. No tinc mania a ningú, però els menys preferits són els que boicotegen la classe.

Rosa: No, no. Sempre intento ser el màxim objectiva, imparcial. Si vols ser justa, el tracte amb l’alumnat ha de ser igual, no pots tindre mania, cadascú té les seves necessitats i això com a profe ho has d’entendre. Si no ho fes no seria bona professora. Tots es mereixen el mateix tracte.

T’agradaria haver tingut un professor com tu quan eres petit/a? Per què?

Ivan: Sí, crec que la meva forma d’explicar i portar la classe funciona millor, que a la gent de la vostra edat els agrada més una classe lleugera i divertida. De fet, recordo que vaig tindre professors que impartien les seves classes semblants a mi.

Rosa: No m’ho he preguntat mai, el concepte que tingui de mi mateixa potser no coincideix amb els altres. Si dic que no, m’estaré menysvalorant, si dic que sí quedaré de xula.

I la pregunta final…

Truita amb ceba o sense ceba?

Ivan: Amb ceba, quan està ben tallada i no en trobes trossos de ceba igual de grossos que la patata.

Rosa: Amb ceba, és més melosa.

Rosa, al gener et jubiles, trobaràs a faltar l’institut?

Rosa: Són trenta anys d’agafar el cotxe i baixar a Calafell, trobaré a faltar el dia a dia de l’institut, la relació amb la gent jove. He fet tot el que he pogut fer durant els meus anys d’ensenyament, ara vull aprofitar el meu temps lliure, crec que ara podré gaudir més de la cultura, però trobaré molt a faltar els meus alumnes.

Moltes gràcies per acceptar l’entrevista!

Ivan: Gràcies a vosaltres per comptar amb mi.

Rosa: Gràcies a vosaltres!

Ana García i Yasmina El Mouden-