Entrevistes Institut

TANCAR UNA PORTA PER OBRIR-NE UNA ALTRA

Entrevista a la Irene Nin amb motiu de la seva jubilació

Acabem de començar el curs, i ens hem d’acomiadar de la Irene Nin, que s’ha jubilat. Li hem fet una petita entrevista, per parlar amb ella sobre la seva experiència al centre i sobre la seva trajectòria com a docent.

Ha sigut una figura important, després de vint-i-cinc anys en el centre, ella ha ocupat una plaça com a professora en el departament matemàtic, de primer i segon d’ESO, i ha format part de l’equip directiu com a coordinadora pedagògica, durant els últims quatre cursos.

Per què vas decidir dedicar-te a l’ensenyament?

Realment va ser per influència familiar, no tenia pensat dedicar-me a l’ensenyament, però els meus pares sempre em deien que podria ser mestra, que tenia capacitat i moltes possibilitats. Potser en aquell moment no era el que jo tenia pensat, però vaig deixar-me portar per allò que em van aconsellar ells. Així que al final em vaig decantar per estudiar Magisteri, en l’especialitat de matemàtiques i ciències naturals. Als 23 anys ja havia acabat la carrera i vaig poder començar a treballar. Quan vaig arribar a l’institut, feia dotze anys que treballava, havia estat a dos centres diferents.

Veies complicat al començar, el fet que tantes persones t’escoltaven i explicar els temes de manera que tots ho poguessin entendre? I al pas del anys, com ho veus?

No, jo no ho vaig veure complicat, perquè com era joveneta era molt més fàcil, que ells ho entenguessin, i jo entendre’ls a ells. Sempre he fet classe a alumnes de primer i segon d’ESO, aquí a l’institut. Quan jo vaig començar a treballar, encara no hi havia la ESO, era la EGB, feia classe a alumnes de setè i vuitè, les edats dels actuals primer i segon d’ESO. Al pas dels anys, ho he seguit veient igual, ja que gràcies a haver tractat amb joves des de que vaig començar, se m’ha fet fàcil comprendre’ls. Ara al final la diferència generacional era més gran, però jo diria que l’entesa encara ha continuat.

Consideres que l’ensenyament és com un intercanvi? Què creus que has après aquests anys, dels alumnes?

Sí, és clar que es un intercanvi i d’ells he après tantíssim, al final és important, el fet de veure opinions diferents, cada persona es un món, veus com van madurant, les respostes que et donen… Habitualment anem amb la idea de que nens de la mateixa edat solen pensar el mateix, també que en un any no canvien i no és així. Cadascú és diferent depenent del què hagi passat, depenent de la seva situació personal. Tot et va donant nous aprenentatges per la feina i per la vida. Les relacions personals et fan aprendre coses noves i van modelant les teves visions i les teves accions. Aprens dels teus alumnes i també dels teus companys.

Quan portaves poc temps treballant, com eren les teves classes? A mesura que ha passat el temps has canviat de mètode?

Al principi eren com més explicatives, jo arribava a classe, explicava tots els continguts de manera més magistral, ja que era com a mi m’havien ensenyat i no tenia experiència. A mesura que van passar els anys vaig començar a interactuar més amb els alumnes, ja que em vaig adonar de que així ho entenien molt millor. S’impliquen més quan veuen que comptes amb ells, es senten més “acollits” diria jo. Podríem dir que s’ha passat de classes més explicatives a classes més participatives i col·laboratives.

Ens podries dir una experiència negativa i una positiva que t’hagi marcat en tots aquests anys?

A veure, hi ha dos moments, que han sigut complicats durant la meva trajectòria. El primer va ser, l’any que vaig arribar a l’institut, el 1997, era el segon any d’implantació del nou sistema educatiu. Va canviar el sistema educatiu d’EGB a ESO, era un sistema completament nou, els alumnes arribaven a l’institut als dotze anys, abans era als catorze, al nostre institut hi havia “barracons”, amb molta gent. Va ser complicada la gestió inicial del nou sistema.

I l’altre moment negatiu que m’emporto, que és més actual, va ser quan va començar la pandèmia, van ser moments molt durs i complicats de portar, per sort, a dia d’avui sembla que ja ha passat, però mai podré oblidar aquell 2020. El curs 20-21 va ser també un curs difícil, gestionant tota la normativa desplegada per la pandèmia.

I com a positiu m’emporto molts moments i aquelles petites coses com alumnes contents amb tu, el fet de que et vegin pels passadissos o al carrer, i et parin, et preguntin o preguntis com va tot, són petits detalls, que t’omplen d’alegria. Quan passen els anys i veus que et tenen present. També el fet de veure alumnes, que no creien en sí mateixos, estaven com estancats, i per fi veus que han trobat el que els hi agrada, han trobat el seu camí. Aquests moments, són moments de satisfacció molt gran.

Creus que és una etapa difícil de portar, l’etapa per la que passen els alumnes d’ESO?

És l’adolescència, l’etapa vital més complicada, de fet jo no la tornaria a passar. És la més difícil de portar, degut a que és quan un comença a créixer com a persona cap a la vida adulta, ha d’aprendre a portar segons quines situacions, tant a l’institut com a la seva vida quotidiana.

També és aquella edat en la que l’adolescent sent que una persona major no el pot entendre ni ajudar, però el guiatge i modelatge d’un adult és necessari. Els adolescents senten molta incomprensió i el paper de l’adult és fa difícil.

Què creus que serà el que trobaràs a faltar d’aquest treball?

Jo no ho trobaré a faltar, penso que quan s’acaba alguna cosa, en ve una altra. La vida són etapes. Jo he gaudit al màxim tots aquests anys, òbviament sento nostàlgia, però estic contenta i satisfeta, així que ara em toca gaudir d’una altra etapa.

Tens alguns plans de futur?

Com a plans de futur m’agradaria, conèixer més el món, viatjar tot el que vulgui. D’immediat no ho puc fer, però espero fer-ho en un futur pròxim i fer tot allò que em vingui de gust. Es pot aprendre i gaudir de coses llunyanes i de coses ben properes, gestionant el teu temps personal que ja no és temps laboral.

Així li diem a reveure a la Irene Nin, moltes gràcies per tot el que ens has ensenyat, i esperem que vinguis a visitar-nos aviat.

Nicole Lorca, Edgar Wirth i Aranxa López